PERICLES Pericles (495 a. C.- 429 a. C.) (en gr. Περικλης, “envoltat de glòria”), va anar un important i influent polític i orador ateniense en els moments de l'edat d'or de la ciutat (en concret, entre les guerres Mèdiques i les del Peloponeso). Descendia per línia materna de la família dels Alcmeónidas. Va ser el principal estrateg de Grècia. Gran dirigent, un home honest i virtuós. Cridat l'Olímpic, per la seva imponent veu, encara que alguns autors afirmen que aquest àlies li va venir d'un embalum que pel que sembla tenia en la part superior del cap, accident del seu part, que s'assemblava a la famosa muntanya. Pericles va tenir tanta influència en la societat ateniense que Tucídides, un historiador coetáneo, ho va denominar com “el primer ciutadà d'Atenes”. Pericles va convertir a la Confederació de Delos en l'Imperi ateniense, i va dirigir als seus compatriotes durant els primers dos anys de la Guerra del Peloponeso. El període en el qual Pericles va governar Atenes de vegades és conegut com el “Segle de Pericles”, encara que aquest període de vegades pot abastar dates tan recents com de les Guerres Mèdiques o tan tardanes com el segle següent. Pericles va promocionar les arts i la literatura. Per aquesta raó Atenes té la reputació d'haver estat el centre educacional i cultural de l'Antiga Grècia. Va començar un ambiciós projecte que va portar a la construcció de la majoria de les estructures supervivents en l'Acrópolis d'Atenes, incloent el Partenón, així com d'altres monuments com els Propileus. El seu programa va embellir la ciutat i va servir per exhibir la seva glòria, alhora que va donar ocupació a molts ciutadans.[1] A més, Pericles va defensar fins a tal punt la democràcia grega que alguns dels seus crítics li consideren populista.[2] Rival de Cimón en 459 a. C. i cap del partit democràtic. Després de la mort de Cimón, va condemnar a Tucídides (el polític, no l'historiador) a l'ostracisme. Va fundar a sòlides bases la potència naval i colonial d'Atenes, va sotmetre l'illa d'Eubea en 446 a. C., la de Samos en 440 a. C. i va fer prendre part a Atenes en la Guerra del Peloponeso. Deixeble d'Anaxágoras de Clazómenes i de Zenón d'Elea, va ser amic de Fidias i va atreure a Atenes a l'arquitecte Hipodamo de Mileto, al filòsof Protágoras, i a l'historiador Heródoto. En la seva època van brillar Sófocles i Eurípides, màximes figures del teatre grec i va destacar el cercle d'Aspasia. Publicat per fsk.69 en 4:15 0 comentaris PERICLES Pericles (495 a. C.- 429 a. C.) (en gr. Περικλης, “envoltat de glòria”), va anar un important i influent polític i orador ateniense en els moments de l'edat d'or de la ciutat (en concret, entre les guerres Mèdiques i les del Peloponeso). Descendia per línia materna de la família dels Alcmeónidas. Va ser el principal estrateg de Grècia. Gran dirigent, un home honest i virtuós. Cridat l'Olímpic, per la seva imponent veu, encara que alguns autors afirmen que aquest àlies li va venir d'un embalum que pel que sembla tenia en la part superior del cap, accident del seu part, que s'assemblava a la famosa muntanya. Pericles va tenir tanta influència en la societat ateniense que Tucídides, un historiador coetáneo, ho va denominar com “el primer ciutadà d'Atenes”. Pericles va convertir a la Confederació de Delos en l'Imperi ateniense, i va dirigir als seus compatriotes durant els primers dos anys de la Guerra del Peloponeso. El període en el qual Pericles va governar Atenes de vegades és conegut com el “Segle de Pericles”, encara que aquest període de vegades pot abastar dates tan recents com de les Guerres Mèdiques o tan tardanes com el segle següent. Pericles va promocionar les arts i la literatura. Per aquesta raó Atenes té la reputació d'haver estat el centre educacional i cultural de l'Antiga Grècia. Va començar un ambiciós projecte que va portar a la construcció de la majoria de les estructures supervivents en l'Acrópolis d'Atenes, incloent el Partenón, així com d'altres monuments com els Propileus. El seu programa va embellir la ciutat i va servir per exhibir la seva glòria, alhora que va donar ocupació a molts ciutadans.[1] A més, Pericles va defensar fins a tal punt la democràcia grega que alguns dels seus crítics li consideren populista.[2] Rival de Cimón en 459 a. C. i cap del partit democràtic. Després de la mort de Cimón, va condemnar a Tucídides (el polític, no l'historiador) a l'ostracisme. Va fundar a sòlides bases la potència naval i colonial d'Atenes, va sotmetre l'illa d'Eubea en 446 a. C., la de Samos en 440 a. C. i va fer prendre part a Atenes en la Guerra del Peloponeso. Deixeble d'Anaxágoras de Clazómenes i de Zenón d'Elea, va ser amic de Fidias i va atreure a Atenes a l'arquitecte Hipodamo de Mileto, al filòsof Protágoras, i a l'historiador Heródoto. En la seva època van brillar Sófocles i Eurípides, màximes figures del teatre grec i va destacar el cercle d'Aspasia. Publicat per fsk.69 en 4:15 0 comentaris dilluns 2 de febrer de 2009 sofista El terme sofista, del grec sophía (σοφία), "saviesa" i sophós (σοφός), "savi" és el nom donat en la Grècia clàssica, d'aquell que feia professió d'ensenyar la saviesa. Sophós i Sophía en els seus orígens denotaven una especial capacitat per realitzar determinades tasques com es reflecteix en La Ilíada (XV, 412). Més tarda s'atribuïa a qui disposava de "intel·ligència pràctica" i era un expert i savi en un sentit genèric. Seria Eurípides qui li afegiria un significat més precís com "l'art pràctic del bon govern" (Eur. I.Á.749) i que va ser usat per assenyalar les qualitats dels Set Savis de Grècia. No obstant això, en transcórrer el temps va haver-hi diferències quant al significat de sophós: per una part, Esquilo denomina així als quals donen utilitat al sabut, mentre que per a uns altres és al contrari, sent-ho qui coneix per naturalesa. A partir d'aquest moment es crearà un corrent, que s'aprecia ja en Píndaro, que dóna un significat despectiu al terme sophós assimilant-ho a "xerraire". Publicat per fsk.69 en 7:59 0 comentaris Filosofia presocratica La filosofia presocrática comprèn a un conjunt heterogeni de filòsofs i escoles filosòfiques gregues anteriors a Sócrates. Entre els pioners, els originaris de la costa de Jonia, van ser anomenats "físics" per preocupar-se per temes que refereixen a la fisis (physis), és a dir, la naturalesa. Uns altres, no obstant això, els anomenats "itálicos" (per ser originaris de la Magna Grècia, l'actual Itàlia, o haver-se assentat al seu territori), van orientar les seves preocupacions preferentment cap al terreny de la lògica i de les matemàtiques. Publicat per fsk.69 en 7:57 0 comentaris Filosofia presocratica Publicat per fsk.69 en 7:57 0 comentaris dijous 29 de gener de 2009 seneca Seneca Seneca, poble indígena nord-americà, una de les cinc tribus de la confederació iroquesa de les Cinc Nacions. Vegi's Poble iroqués. Publicat per fsk.69 en 4:10 0 comentaris filosofia epicurea L'epicureisme és un sistema filosòfic ensenyat per Epicuro de Samos, filòsof ateniense del segle IV a. C. i seguit després per altres filòsofs, anomenats epicúreos. En l'any 306 a. C. Epicuro va adquirir la finca anomenada "El Jardí" en els afores d'Atenes i va fundar la seva escola de filosofia. Formada tant per homes com per dones (gran novetat a les escoles gregues), en ella va viure aïllat de la vida política i de la societat, practicant l'amistat i la vida estètica i de coneixement. Epicuro proposava la realització de la vida bona i feliç mitjançant l'administració intel·ligent de plaers i dolors, l'ataraxia i els vincles d'amistat entre els seus coreligionaris. Aquest plaure no havia de limitar-se només al cos, com preconitzava l'hedonisme cirenaico, sinó que havia de ser també intel·lectual, ja que l'home és un tot. A més, per Epicuro la presència del plaure o felicitat era un sinònim de l'absència de dolor, o de qualsevol tipus d'aflicció: la gana, la tensió sexual, l'avorriment, etc. Era un equilibri perfecte entre la ment i el cos que proporcionava la serenitat o ataraxia. El plaer pur és el ben suprem, el dolor el mal suprem. Els plaers i sofriments són conseqüència de la realització o impediment dels apetits. Epicuro distingeix entre tres classes d'apetits: els naturals i necessaris, com menjar i beure, que són fàcils de satisfer; els naturals però no necessaris, com els eròtics: no són difícils de dominar i no es necessiten per a la felicitat; els no naturals ni necessaris, com les drogues; aquests cal rebutjar-los completament. També distingia entre dos tipus de plaers, basats en la divisió de l'home en dos ens diferents però units, el cos i l'ànima: plaers del cos: encara que considera que són els més importants, en el fons la seva proposta és la renúncia d'aquests plaers i la recerca de la manca d'apetit i dolor corporal; plaers de l'ànima: el plaer de l'ànima és superior en plaure del cos: el corporal té vigència en el moment present, però és efímer i temporal, mentre que els de l'ànima són més duradors i a més poden eliminar o atenuar els dolors del cos. Malgrat que el plaer és un bé i el dolor un mal, cal administrar intel·ligentment el plaer i dolor: en ocasions hem de rebutjar plaers als quals els segueixen sofriments majors i acceptar dolors quan se segueixen de plaers majors. La raó representa un paper decisiu pel que fa a la nostra felicitat, ens permet aconseguir la total imperturbabilidad (ataraxia), la qual Epicuro compara amb un mar en calma quan cap vent ho assota i ens dóna llibertat davant les passions, afectes i apetits. La finalitat de la filosofia d'Epicuro no era teòrica, sinó més aviat pràctica. Buscava sobretot procurar l'assossec necessari per a una vida feliç i agradable en la qual els temors a la destinació, els déus o la mort quedessin definitivament eliminats. Per a això es fonamentava en una teoria empirista del coneixement, en una física atomista inspirada en les doctrines de Leucipo i Demócrito, i en una ètica hedonista. L'home havia de rebutjar l'ensenyament de pors i supersticions. No hi havia motiu per témer als déus perquè aquests, si bé existeixen, no poden relacionar-se amb nosaltres ni per ajudar ni per castigar, i per tant ni el seu temor ni el seu rés o veneració posseeix utilitat pràctica. La mort tampoc pot témer-se, perquè sent res, no pot ser alguna cosa per a nosaltres: mentre vivim no està present i quan està present nosaltres no estem ja. El dolor i el mal s'eviten fàcilment perquè cap tormento dura massa i quant més intens és menys dura. L'epicureisme és una doctrina d'un paganisme típicament laic i mediterrani i en aquest àmbit va guanyar gran nombre de seguidors que la van considerar una doctrina veritable que solucionava tots els problemes. La seva escola de pensament va perdurar largamente àdhuc set segles després de la mort d'Epicuro; però després va ser gairebé relegada a l'oblit a l'advenir l'Edat Mitjana, període en el qual es va perdre o va ser destruïda la majoria dels escrits d'aquest filòsof grec a causa del rebuig que per les seves idees va experimentar el Cristianisme, que no va poder adaptar-les al seu sistema de creences per la visió cristiana del dolor. D'altra banda ho van intentar el platonisme i l'aristotelismo. Publicat per fsk.69 en 4:09 0 comentaris Entrades més recents Entrades antigues Pàgina principal Subscriure's a: Entrades (Atom) Dades personals